Ordenances fiscals 2018 Capacitat econòmica i Impost Béns Immobles (1)

INTRODUCCIÓ

En el darrer ple de l’any 2017, l’únic punt important va ser l’aprovació definitiva de les ordenances fiscals, atès que un any més no s’han presentat dins termini els nous pressupostos municipals. El grup municipal d’Independents per la Bisbal-PSC va presentar al·legacions que, val a dir, eren molt similars a les presentades en els darrers dos exercicis econòmics, en el sentit de demanar amb caràcter general unes ordenances fiscals més justes en què la característica principal fos  el respecte als principis tributaris de progressivitat i capacitat econòmica, com es fa en els tributs supramunicipals (IRPF).

        De fet aquesta petició té el seu origen en una moció que el nostra grup va presentar i que es va aprovar pel Ple de l’Ajuntament l’any 2015, i que ha estat reiteradament incomplerta pels grups que conformen el govern municipal. De igual forma, aquest govern va desestimar totes les al·legacions presentades en aquest sentit, si bé es va comprometre a crear aquest mes de febrer una comissió especial integrada per tots els grups municipals per a l’estudi de les propostes realitzades.

1.- FONAMENT JURÍDIC DE LA PETICIÓ D’ORDENANCES FISCALS AMB CRITERIS DE PROGRESSIVITAT I CAPACITAT ECONOMICA.

Com dèiem en l’exercici econòmic 2015 ja varem aportar un acord plenari per a que les ordenances fiscal apliquessin criteris de tarifació social. Finalment, per acord de tots els grups municipals es va decidir que s’aplicaria en les ordenances que s’aprovessin a partir del 1 de gener del 2017. Ni en les ordenances del 2017, ni en aquestes del 2018 consta l’aplicació de criteris de progressivitat o de capacitat econòmica.

En les taxes i la resta de preus públics i impostos han d'estar realitzades amb respecte al principi constitucional de la capacitat econòmica, establert tant a l'art.31 de la Constitució Espanyola,.

Així mateix l’article 3 de la llei 58 /2003, de 17 de desembre General Tributària (LGT) i l’article 8 de la llei 8/1989, de 13 d’abril de taxes i preus públics. Estableix que en la fixació es tindrà en compte quan el permeti les característiques del tribut, la capacitat econòmica de les persones que l’hagin de satisfer.

L’article 24.4 RD L 2/82004, de 5 de març, assenyala que per la determinació de les quanties de les taxes podran tenir-se en compte criteris de capacitat econòmica de les persones que han de satisfer-les.

La STS de 20 de febrer de 1998, Sala Tercera del Contenciós Administratiu, Secció 2ª, recurs 8240/1992, en el fonament jurídic tercer, declara que la capacitat econòmica ha de ser fixada com a mesura o criteri de la imposició i pot operar en dos sentits:

a) Afavorir als de menor capacitat econòmica mitjançant exempcions o bonificacions

b)  gravant la càrrega tributaria als de major capacitat econòmica, és a dir incrementant les seves quotes.

           

       Existeix variada jurisprudència ja consolidada autoritzant en les taxes criteris genèrics de capacitat econòmica. Així  la SSTS de 22 de gener de 2009, Sala Tercera, de lo Contencioso-Administrativo, Secció 2.ª, rec. 6612/2004, en el  FJ sisè; de 20 de febrer de 2009, FJ 14, la STS de 10 de juny de 2010, Sala Tercera, de lo Contencioso-Administrativo, Secció 2.ª, rec. 4891/2009, ATC 71/2008,  la STS 8 d’octubre de 2010 Sala del Contencios, Secció: 2, n.º de Recurs: 4092/2009 FJ 13, i  STS de 7 de març de 2012, secc. 2.ª, rec. 4941/2009, FJ9.

2.-  PROPOSTES REFERENTS A L’ORDENANÇA FISCAL Nº 3 :IMPOST DE BENS IMMOBLES.

En aquest impost cal tenir en compte dues consideracions prèvies, que no per antagòniques, són reals i per tant a tenir en consideració.

En primer lloc que aquest és el Impost que més incidència té en la recaptació municipal. En números rodons, dels prop de 10 milions en ingressos municipals un 30% son derivats d’aquest impost.

         Per altra banda però, cal tenir en compte que també és una de les figures impositives que tenen més rellevància i impacte en la ciutadania, (si més no en els ciutadans amb immobles en propietat). Segons les darrers dades del IDESCAT, el tipus impositiu mig d’aquest impost a la Bisbal és de 385 euros anuals.

        Si aquesta dada la posem en relació amb la situació econòmica que travessa  la nostra ciutat. Encara pren més protagonisme i importància. A l’efecte hem de recordar que la taxa d’atur de la nostra ciutat supera el 22 % la  més alta de la comarca que té un índex de menys del 18%. On tenim la quantia de pensió de les més baixes de la província, així com la base imposable per declarant més baixa de les comarques gironines, i la cinquena renda per càpita mitjana més baixa de tota la província.

Tipus impositiu del gravamen.

L’any 2011, mitjançant del Reial Decret Llei 20/2011, de 30 de desembre el govern central va establir un recàrrec , en el cas de la Bisbal del 10 % del tipus impositiu de l’IBI, en funció de l’any de la darrera revisió cadastral. Aquest recàrrec, que en principi era per dos exercicis econòmics, va ser renovat pel govern central per dos exercicis més. Per tant legalment, fou obligatori mantenir-lo pels exercicis econòmics 2014 i 2015.

       En el cas de la Bisbal, això ha suposat que en els exercicis econòmics en què les ordenances han estat presentades pel govern format per PSC i CiU, el tipus impositiu fixat era del el 0,824 per cent quan es tracti de bens de naturalesa urbana i el 0’900 per cent quan es tractava de béns de naturalesa rústica.

A les ordenances però s’hi afegia expressament que : “pel que fa als immobles urbans, en aplicació de l’increment del 10% del tipus impositiu que preveu l’article 8 del Reial Decret Llei 20/2011, de 30 de desembre de 2011, de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit públic, per a l’exercici 2014 el tipus impositiu efectivament aplicable serà del 0,9064 per cent.”

      És a dir del propi redactat de l’ordenança fiscal quedava clar que la voluntat del govern anterior era mantenir un tipus impositiu pels immobles urbans en un el 0,824 per cent.

      Per l’any 2016 el govern central va treure l’obligació d’implementar el recàrrec del 10 %. Tot i això l’equip de govern format per ERC, CUP i ICV, ha decidit el tipus impositiu municipal al 0,9064 per cent, és a dir mantenir aquest recàrrec pels exercicis 2016,2017 i 2018, tot i que el govern central de l’Estat espanyol l’havia establert  amb caràcter excepcional i ja he tret l’obligació de mantenir-ho.

Per tant nosaltres proposem fixar el tipus de gravamen en el 0,824 % quan es tracti de Bens de naturalesa Urbana

Establiment d’un IBI progressiu en funció dels trams de valor cadastral

    

        Com ja s’ha argumentat anteriorment, la normativa i la jurisprudència avalen que s’estableixin criteris de IBI progressiu per donar compliment al principi de capacitat econòmica.

Es realitza aquesta mesura establint un tipus diferenciat en funció de trams del valor cadastral. Aquesta opció permetria saber amb un petit estudi saber quants, i  quins trams cal establir per obtenir un determinat quantitat en concepte de recaptació d’Impost de Béns Immobles, que òbviament, a criteri de la Corporació podria mantenir o modificar el nivell d’ingressos en relació als exercicis anteriors.

Girona per aquest any 2018, ja ha establert un IBI progressiu en aquells immobles comercials i industrials.

Es podria aplicar un mateix coeficient per als industrials amb un valor cadastral inferior als 60.000 euros (per exemple, Hem demanat la distribució de l’IBI per trams però se’ns ha negat aquesta informació) i fer un IBI progressiu per la resta d’immobles.

Amb aquesta mesura gravaríem més les grans superfícies comercials , mantindríem la pressió impositiva als comerços petits i mitjans, i aquest increment de recaptació podria permetre la rebaixa del coeficient pels immobles residencials.

Aquestes mesures tendirien a fer una redistribució social i a fer efectiu el principi de capacitat econòmica i per tant de justícia social, determinat no pel nivell de renda, sinó pel nivell la capacitat econòmica derivada del valor cadastral.

Línia de subvencions per famílies monoparentals.

     Atès la greu crisi econòmica que pateix la ciutat, i buscar mesures que, sense una davallada important d’ingressos, tendeixin a acomodar l’impost a les persones amb menys recursos. En la societat actual les famílies monoparentals son una realitat creixent, alhora que en percentatge elevat tenen un problema de renda per càpita familiar. Per aquest motiu proposem la creació d’una línia de subvencions per aquest tipus de família amb una quantia, que haurà de determinar-se previ estudi de la casuística de la nostra ciutat.

Enderroc parcial de la biblioteca de la Bisbal. Malauradament una noticia esperada.

El dia 11 de juny la cadena Ser Girona i Ràdio Bisbal informàven sobre la decisió judicial del Jutjat Contenciós número 2 de la Girona, que resolia l’incident d’execució de sentència presentat per l’Ajuntament per evitar l’enderroc parcial de la biblioteca.

Malauradament, tot i que no podem dir inesperadament, el Jutjat ha confirmat els temors que hem manifestat públicament en innumerables ocasions. El jutge resol que s’ha d’executar la sentència i enderrocar la part de la biblioteca que no respecta la distància de separació de tres metres envers la línia de vorera, fixada pel pla general de la ciutat.

El govern que encapçalàvem va sol·licitar al Jutjat la inexecució de la sentència per impossibilitat material i econòmica. És a dir, que l’enderroc parcial i reconstrucció és de difícil execució i que té un alt cost (que està valorat entre 500.000 i 800.000 euros) el que seria greument perjudicial per la ciutadania. El Jutjat rebutja aquest argument per entendre que l’enderroc parcial no comporta cap perill ni pel propi edifici ni per edificis adjacents i que el cost del mateix no és desmesurat en relació al cost de l’obra.

El nou equip de govern, resultant de les eleccions municipals del 2015, format per ERC (impulsor del projecte declarat nul), CUP i ICV, varen afegir dos nous motius per no executar la sentència. El primer, manifestant que la sentència marcava la nul·litat del projecte però no obligava l’enderroc parcial i el segon, que en el nou pla general (redactat i aprovat mentre el nostre grup municipal governava) permetia una solució d’ampliar les voreres per respectar la distància de tres metres de separació i de facto complir la normativa.

El jutge descarta de forma contundent aquesta petició manifestant que aquesta interpretació és esbiaixada ja que la nul·litat d’un projecte no pot més que comportar que aquest s’adapti a la normativa i ho faci amb l’enderroc parcial i la reconstrucció de l’edifici. De fet ,aquest argument és coincident amb el que el nostre portaveu ja havia manifestat fa uns mesos quan se’ns va informar d’aquesta línia estratègica que el Sr. Sais ja havia suggeriten múltiples ocasions estant a l’oposició.

L’argument que el nou Pla General ha legalitzat de fet l’obra tampoc ha estat acceptat pel jutge en entendre que no és suficient com per justificar una inexecució material.

Contra aquest acord encara s’hi pot presentar recurs d’apel·lació però l’abundant jurisprudència existent en casos molt similars al nostre, no ens deixa ser gaire optimistes respecte a una solució que eviti l’enderroc.

El nostre grup, que recordem-ho ja va votar en contra d’aquest projecte l’any 2009 al·legant que no respectava amb la normativa urbanística, vol refermar la postura mantinguda des de desembre del 2012 un cop es va notificar la primera sentència, que l’incompliment normatiu és evident i palmari i que judicialment la resposta més probable sempre ha estat la nul·litat del projecte i, per tant, l’enderroc parcial de la biblioteca per acomplir amb la normativa. Per aquest motiu continuem demanant una resolució pactada.

Creiem que l’única via de solució del conflicte, és que totes les parts arribin a un acord i evitar, així, que es demani l’execució de la sentència. Tal i com vàrem fer en estar a l’alcaldia,per part nostra impulsarem i facilitarem qualsevol tipus d’acord que permeti salvar el sobrecost econòmic que suposaria enderrocar parcialment l’equipament.

MUNICIPALITZACIÓ DEL SERVEI D’AIGUA: OPCIÓ O NECESSITAT?

Abastament d’aigua a la legislació espanyola

L’aigua és un recurs natural escàs, indispensable per a la vida i per l’exercici de la immensa majoria d’activitats econòmiques.

L’aigua com a recurs limitat ha de gestionar-se de manera sostenible per donar cobertura als usos essencials pels éssers humans com l’agricultura, la industria i el més important el consum humà. Cal tenir en compte que només l’1% del volum total de l’aigua del planeta és apta pel consum humà.

El marc legal a la Unió Europea és la Directiva marc de l’aigua de l’any 2000, transposada a l’ordenament jurídic espanyol l’any 2004, regulació que es refereix a tot el cicle integral de l’aigua, és a dir abastament (captació, potabilització) i sanejament (vessament i depuració).

A l’efecte però, cal tenir en compte que les lleis municipals (tant l’estatal com la catalana) estableixen que l’abastament d’aigua domiciliaria potable es competència municipal que podrà realitzar de forma individual o associada amb d’altres municipis.

 En aquests moments, l’abastament d’aigua potable de la ciutat la realitza l’empresa Sorea per un contracte de 20 anys signat pel Sr. Sais l’any 2010 , però que els secretaris i interventor de la Corporació han considerat que és nul total per no haver estat licitat i haver-se signat sense cap tipus de procediment públic i transparent. El ple de l’Ajuntament de març del 2015 va iniciar els tràmits per la declaració de la nul·litat total, i estem pendents que el nou govern municipal, elevi aquesta proposta a la Comissió jurídica assessora que ha d’emetre informe sobre la nul·litat d’aquest contracte.

Per altra banda el propi conveni estableix que es podrà recuperar el servei pagant les obres que la mercantil SOREA va realitzar al sector del Bosquetet i Puig de Sant Ramón i que en el contracte s’establia a retornar a través de la tarifa d’aigua (un altre punt del que els informes consideren il·legal i nul de ple dret)

Situació a la Bisbal d’Empordà.         Per a aquells que us interessi podeu els antecedents de la nostra ciutat podeu llegir un article que vaig realitzar ara fa uns mesos prement AQUÍ: (Al nostra municipi aquesta qüestió ha estat polèmica en els darrers anys i l’hem explicada abastament. Els que ja coneixeu tota la problemàtica podeu saltar aquest apartat.)

Estat actual de la qüestió

Com s’ha indicat anteriorment davant d’aquesta situació jurídica tan complexa es va sol·licitar i obtenir informes d’intervenció, secretaria i d’un despatx d’avocats externs. Tots varen coincidir en la nul·litat del contracte signat pel Sr. Sais en entendre que s’havia vulnerat la normativa per haver prorrogat el servei d’arrendament de l’abastament d’aigua sense haver fet cap tipus de licitació pública, haver-hi afegit el servei de clavegueram prescindint també d’aquest procediment de contractació públic i transparent, haver afegit les obres del Puig de Sant Ramón i el Bosquetet, prescindint també de qualsevol concurs o procediment de licitació pública alhora que el cost de les obres (de les quals només un 20% eren relacionades amb l’abastament d’aigua) es paga per tarifa (el que seria il·legal en obres que no són directament relacionades amb l’abastament de l’aigua), i per no haver computat aquest préstec com a endeutament.

La única diferència és que Secretaria i Intervenció veien una nul·litat total, per entendre que el finançament de l’EATAP de Fontanillas també és nul, mentre que el dictamen extern només informava una nul·litat parcial en entendre que aquest aspecte del conveni no era nul.

El mes de març de 2015 el Ple per unanimitat dels grups (PSC; CiU, ERC, ICV i PP) va decidir iniciar els tràmits per a la nul·litat total del conveni. El mes de maig en període electoral SOREA va presentar al·legacions, i des d’aquell moment no s’ha fet cap altra actuació administrativa.

El tràmit que corresponia era fer un acord pel que els diversos informes i les al·legacions que va presentar SOREA s’enviaven a la Comissió  Jurídica Assessora.

.- Que és la Comissió jurídica Assessora: 

És l’alt òrgan consultiu del Govern de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un òrgan estatutari, previst a l’article 72.1 de l'Estatut d’autonomia de 2006, que exerceix les seves funcions amb autonomia orgànica i funcional, en garantia de la seva objectivitat i independència. És integrada per quinze juristes de reconegut prestigi inamovibles durant el seu mandat.

a Comissió Jurídica Assessora vetlla per la legalitat de l’actuació de les diverses administracions catalanes. L’Administració de la Generalitat i els ens locals de Catalunya estan obligats a demanar el parer jurídic de la Comissió Jurídica Assessora quan hi hagi revisió d'ofici d’actes administratius i reglaments de l’Administració de la Generalitat i de les administracions locals. Aquí el dictamen de la Comissió és vinculant (article 102 LRJPAC).

Aquesta inacció de l’Ajuntament ha provocat que fins i tot la interventora en l’informe que acompanyava el pressupost de febrer de 2016, hagi escrit:” Cal doncs que d’immediat la Corporació procedeixi a resoldre la problemàtica derivada d’aquestes  factures pendents d’imputar (SOREA), accelerant al màxim la tramitació administrativa  del procediment de nul·litat del contracte, la fixació de l’import de les obres que fa mesos que està demorada sense que consti a Intervenció una justificació suficient que avali aquesta demora, i acordar el finançament de l’import degut a SOREA que finalment s’aprovi. No fer res i tenir sine die aquests imports pendents provoca una situació d’incertesa als comptes de l’Ajuntament.”

Solució proposada pel grup Independents per la Bisbal - PSC

El nostre grup des de el primer moment ha defensat que la nul·litat del conveni signat per l’Alcalde Sais, s’havia de reconvertir u veure una oportunitat per municipalitzar el servei d’abastament d’aigua potable. I ho diguem des de la convicció empírica, econòmica i jurídica que amb aquesta mesura milloraríem la prestació del servei que és dona al ciutadà.

Empíricament , perquè ara fa més de deu anys, un govern del PSC, en el qual jo hi formava part vàrem municipalitzar un servei bàsic, el de recollida d’escombraries, i el cert és que l’experiència ha estat del tot positiva. Es presta un bon servei al ciutadà, a un preu molt inferior al de moltes poblacions veïnes, i sense cap incidència remarcable.

Jurídicament. En el nostra marc legal  es possible remunicipalitzar els serveis públics. Per això només cal rescindir els contractes de gestió indirecta.

La normativa estatal preveu fins a cinc supòsits per municipalitzar el servei: Al venciment del contracte, rescatant el servei prèvia indemnització, resolució per mutu acord, per expedient sancionador o per renuncia del contracte.

En el cas de la Bisbal la solució és fàcil i passa per dues opcions que poden ser complementàries i no excloents. La primera és si la comissió jurídica assessora en declara la nul·litat total del contracte signat pel Sr. Sais. En aquest supòsit  la nul·litat total suposa el contracte perd tota la vigència i per tant es pot tornar a licitar, o bé , com apostem nosaltres, municipalitzar ( o assumir gestió directe que potser seria el terme més correcte) sense perjudici d’haver d’indemnitzar a l’empresa.

La segona opció, és que hi hagi nul·litat o no, o aquesta sigui total o parcial, el contracte estableix en una de les seves clàusules, que amb el pagament de les obres d’urbanització del Puig de Sant Ramon i el Bosquetet, es pot rescindir el contracte. Com que l’Ajuntament disposa d’un dictamen pericial privat que valora les obres en 1.6 milions d’euros es tractaria d’abonar aquesta quantia ( que podria fer-se a través del recurs a l’endeutament) i que només per aquesta quantia no caldria pujar la quota.

De ben segur la mercantil SOREA demanaria més quantitat ja que inclourien el preu que ells manifesten que han costat les obres, el lucre cessant etc, a una quantia que voltaria els 4 milions d’euros. Com avançàvem anteriorment amb un increment únic de la quota del 6% ( molt lluny del 70%) que sol·licita judicialment SOREA, durant sis anys es tindria amortitzat aquesta quantia, que seria el pitjor dels casos.

Econòmicament, perquè l’any 2013 mentre estàvem governant es va encarregar a una empresa especialista en el sector un estudi sobre l’impacte econòmic de la rescissió del conveni amb SOREA i l’increment del preu al consumidor. El resultat significatiu. Amb un únic  increment del 6%, recordem que SOREA en demana més del 70%, seria suficient per tenir en un termini de sis anys cobert totes les despeses derivades de la rescissió del contracte. A més, en el cas que aquestes fossin inferiors servirien per la renovació de la xarxa.

A banda cal destacar que els diferents estudis realitzats pel Tribunal de Comptes espanyol  constaten que els serveis privatitzats presenten sobrecostos importants en preveure el benefici de l’empresa concessionària i comissions comercials dels subministres, i estalviar-se molt bona part dels costos indirectes que són la infraestructura de l’empresa ( i que com hem comprovat en el cas de la nostra ciutat suposa un increment desmesurat del cost del servei en haver de costejar costos de sous i  material dels directius de l’empresa.

No cal justificar massa més el benefici econòmic de la municipalització del servei. En u servei municipal, el consistori té tots els mecanismes de control sobre el servei i la qualitat del mateix. Es permet una màxima transparència i el fi és oferir el servei més econòmic possible. En la privatització o en la gestió indirecte, l’empresa, lícitament, busca extreure’n el màxim benefici.

A l’efecte el mes de desembre vàrem enviar una proposta de moció  per realitzar uns estudis econòmic – financers de la municipalització de l’aigua, proposta que ha pogut consensuar-se amb els grups de govern (ERC, Cup i ICV) i Compromís de la Bisbal, que fou aprovada en el plenari del mes de març del 2016 i que suposarà iniciar els estudis tècnics i jurídics que hauran de FINALITZAR-SE ABANS DEL DIA 1 D’ABRIL DEL 2017.

Avantatges de la municipalització del servei d’aigües:

            El fet d’optar per la municipalització del servei d’aigua, no només es tracta d’una opció política i de convicció social, que també, sinó que és per millorar els serveis que oferim al ciutadà.

Amb una gestió directe del servei podríem incidir i millorar en els aspectes següents:

Costos:  Com s’ha manifestat anteriorment, el Tribunal de Cuentas ( que es tracta d’un òrgan de control extern que entre d’altres funcions té la responsabilitat de fiscalitzar els comptes i la gestió econòmica del sector públic) en diferents informes ha manifestat i quantificat que la gestió directa dels serveis públics és molt més econòmica que la gestió realitzada mitjançant gestió indirecte per empresa privada. Amb aquests informes trenquen el mite que la gestió privada és més barata i eficient.

I no cal oblidar que a majors costos, major retribució per la companyia prestatària del servei, i major és la taxa a pagar pels ciutadans.

Tarifació social:  Aquells municipis (pocs) que tenen una gestió directe de l’aigua,  a banda de comptar amb uns preus més competitius que la gestió indirecte els hi permet fer una tarifació social de l’aigua. Tot i que formalment la taxa per la prestació se servei la fixa la Corporació (amb independència de la forma de prestació del servei, a la pràctica la manca de control ( en parlarem en el proper apartat) dels comptes, de la facturació, i de les despeses reals, suposa que aquests preus es basen en una retribució de la companyia gestora i que s’estableixen preus idèntics per a tots els consumidors amb independència de la seva situació socio-econòmica..

            Una gestió directe del servei permet tenir accés a totes les dades individualitzades i permetre una tarifació social de l’aigua que, a banda del consum, també inclogui paràmetres de situació econòmica i de situació social. No és el mateix consumir x litres una família monoparental que destina l’aigua al rec d’un jardí, per exemple, que la mateixa quantia de litres consumida per una família nombrosa, que és el que passa en l’actualitat.

Control de la gestió econòmica:    Com dèiem al principi de l’article la normativa estableix que el pagament dels abonats del consum, de les factures d’aigua, hauria de fer-se en un compte municipal i llavors aquest compensar a la companyia prèvia presentació de factura. Lamentablement això no és així. En ser alcalde els hi vaig fer un requeriment a la companyia Sorea per a què la facturació del consum dels bisbalencs es fes en un compte restringit de l’Ajuntament que es va obrir a l’efecte. A dia d’avui, ni s’ha fet ni els posteriors alcaldes han pressionat mai per fer complir la llei.

L’avantatge de fer aquest compta restringit és  per una banda més líquid de tresoreria, i per l’altra un control més exhaustiu dels ingressos de la companyia. Per tant si la gestió és directe el control si que seria total, ja que seria el propi Ajuntament qui faria tot el procediment de gestió del padró, com ara fa amb altres impostos i taxes, i per tant podria saber-ne els ingressos i adaptar-los al cost real del servei.

Obres i manteniment: La gestió directe seria positiva per una doble vessant. En primer lloc perquè tots els “beneficis” que ara obté la companyia prestadora del servei, anirien directament en una part a reduir-ne el cost i en altra a fer inversió en la xarxa, que de fet bona falta fa.  En aquests moments la companyia no fa cap tipus d’inversió en la xarxa, el que produeix fugues d’aigua (com expliquem en l’apartat següent), però a més en el cas de les obres, les executa Sorea però les paga l’Ajuntament. A banda que en la majoria d’ocasions les executa Sorea sense cap tipus de concurs públic amb el que el preu es molt més elevat. Si teniu l’oportunitat de parlar amb empreses constructores de la nostra ciutat, sabreu que en moltes ocasions la mercantil després subcontracta ( a preu molt inferior òbviament) aquestes obres.

Per tant una gestió directa ens permetria tant poder fer obres a preus més reduïts amb el que suposaria de disminució de cost ( a banda que el nostra ajuntament ja té brigades i maquinària per fer moltes de les obres) , però també incentivar la construcció local, atès que en ser obres de poc cost, respectant la normativa de contractació, es podrien licitar les obres entre les empreses de la nostra ciutat, i tots som coneixedors que el sector de la construcció és un dels que més greument han patit la crisi.

Consum d’aigua responsable i sostenible mediambientalment: Tots som coneixedors que l’aigua és un bé fonamental i escàs, i que per tant ens cal no malgastar-lo.  Aquest punt es paradoxal però molt important. Les companyies prestadores d’aquest servei compren l’aigua en alta que és la que facturen als ajuntaments, amb independència de quina quantia és la que assumeixin i consumeixin els ciutadans. Algú podria pensar que la quantia adquirida en alta és la mateixa que la dels consumidors finals. Però s’equivoca. En el procés de distribució hi ha moltes fugues d’aigua per diversos motius. Les companyies no tenen cap incentiu, ans al contrari, per aturar aquestes fugues. Per exemple en el conveni signat al seu moment pel Sr. Sais amb Sorea, ni tant sols se’ls hi exigia actuacions mínimes o un percentatge màxim permès de fugues del circuit. I si a més la mateixa mercantil (com és el cas de Sorea) té la gestió dels pous de captació en alta de l’aigua (gestió que no han licitat mai), raó de més per no tenir cap control en el consum d’aigua.

Pavelló d'Esports nou: Vella reivindicació

1.- Antecedents històrics

2.- Perquè no varem construïr el pavelló quan governavem?

3.- Cens equipaments Esportius de Catalunya

4.- Quin és el cost?. És assumible per la hisenda municipal?

5.- Situació actual. Posicionament del Grup Ind. per la Bisbal - PSC.

   Des de fa una desena d’anys hi ha una reivindicació recorrent en la nostra ciutat: la construcció d’un pavelló d’esports nou. Aquesta petició, si bé encapçalada pel Club esportiu Bisbal bàsquet, és cert que  té el recolzament de la resta de clubs esportius que realitzen la seva activitat en el pavelló municipal d’esports o darrerament també en el pavelló firal.

1.- ANTECEDENTS HISTÒRICS:

     Les queixes d’aquests clubs esportius venen motivades principalment per dos factors : la manca d’espais per realitzar entrenaments i competicions en condicions, i la deficiència i envelliment de les instal·lacions existents.

    En la legislatura 2003 / 2007 amb govern del PSC encapçalat pel Sr. Romaguera es va prioritzar la construcció d’un nou camp de futbol, al que al meu entendre va generar que les peticions dels clubs poliesportius, especialment del Bisbal basquet, s’intensifiquessin encara més.

    Aquesta situació es va agreujar en la legislatura 2007/2011, amb el Sr. Sais d’alcalde, quan la pista del pavelló d’esports va començar a tenir problemes per humitats que varen provocar l’aparició d’irregularitats i fins i tot forats en el parquet fent-la perillosa per a la pràctica esportiva. També es va adaptar una part del pavelló firal per a la pràctica esportiva, i qualificar el pavelló firal com a pavelló d’esports. En la redacció del MIEM (mapa instal·lacions i equipaments esportius) aprovat inicialment el 2010, i en haver-se qualificat el pavelló firal com esportiu, aquell instrument prioritzava la construcció d’una piscina coberta avantposant-la a un pavelló esportius.

    Aquella legislatura es van invertir en quatre anys uns 15 milions d’euros ( la meitat de subvencions d’altres administracions i l’altre meitat en préstecs) però aquell govern no va considerar prioritària aquella actuació.

    En la legislatura 2011/2015, el govern de PSC i CiU, vàrem tenir clar que calia fer dues tasques essencials: millorar les instal·lacions i preparar –ho tot per la construcció del nou pavelló.

    Respecte la millora de les instal·lacions en els tres anys i mig de govern vam canviar la pista del pavelló d’esports i fer millores en els accessos, les graderies, els serveis, adequació d’espai per a bar i la instal·lació elèctrica i vàrem adequar el pavelló firal per a la pràctica de més esports posant una pista de linòleum en la part davantera, marcant tres pistes de basquet, i polint i adequant la part posterior per a la pràctica de patinatge.

2.- PERQUÈ NO VAM CONSTRUÏR EL NOU PAVELLÓ QUAN GOVERNAVEM?

    Respecte el segon punt ens va caldre treballar en dos aspectes redreçar la situació econòmica de la hisenda municipal i aprovar un nou pla d’urbanisme.

   La situació econòmica que ens farem trobar en entrar a l’Ajuntament, no permetia fer front a aquesta despesa, que pel cap baix ronda els dos milions d’euros, si el que volem és un pav-4 (pavelló amb quatre pistes). Ens vam trobar que l’Ajuntament havia superat el límit màxim d’endeutament (havíem arribat a superar els 10 milions d’euros), que la Generalitat a conseqüència de la difícil situació econòmica que patia, no treia cap nova línia de subvencions, i de fet ni tant sols abonava les pendents, i finalment que havien augmentat tant les despeses corrents que només es podien dedicar 15.000 euros de recursos propis a inversions. En aquella legislatura aconseguirem rebaixar l’endeutament en la meitat, vam aconseguir genera una mitjana de 400.000 euros en recursos propis per destinar a inversions,  i vam augmentar el romanent líquid de tresoreria dels 400.000 euros fins els 3 milions.

    Alhora que milloràvem la situació econòmica municipal que ens havia de permetre fer front a aquesta important inversió, ens calia buscar un espai on ubicar aquesta nova instal·lació. I aquest aspecte, que alguns han considerat menor, té una gran importància. El pla general vigent aquells anys, era el redactat i aprovat l’any 1982 que ja havia esgotat la majoria d’espais destinats a equipaments. De fet només hagués permès la construcció d’un pavelló nou pav-2 en els espais entre el camp de futbol nou i l’escola Mas Clarà. Aquest va ser un dels motius que ens va impulsar a redactar i aprovar un nou pla general que la Generalitat va aprovar difinitivament el març del 2015, i que va permetre tenir fins a 7 nous espais on ubicar el nou pavelló d’esports.

 3.- CENS EQUIPAMENTS ESPORTIUS DE CATALUNYA

    Algun govern municipal ha argumentat que no cal un pavelló d’esports nou segons el PIEC (Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya).  Aquest és un argument fal·laç. El Consell General de l’Esport en base a les dades facilitades pels municipis i per una empresa que contracten, realitza un cens  d’equipaments esportius de Catalunya, en el qual  el pavelló firal té la condició de pavelló per a la pràctica esportiva amb numero de referència de la instal·lació 1702210021, el que ha  servit d’argument a alguns governs municipals per descartar la necessitat de construcció d’un pavelló nou.

    A l’efecte però cal dir que aquest és un argument sense cap tipus de pes legal. La Secretaria General de l’esport en el seu web explica:

“El CEEC és una base de dades informatitzada que recull les principals característiques dels equipaments esportius de Catalunya. La Llei de l’Esport preveu que una de les funcions del Consell Català de l’Esport és actualitzar el CEEC i que correspon als municipis portar un cens del seu territori. El CEEC també és una eina fonamental en el procés d’elaboració del Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya (PIEC), així com una font d’informació permanent que permet avaluar l’evolució de la dotació d’equipaments esportius a Catalunya. “

       El propi CEEC contempla que: “Es consideren dins de l’àmbit del CEEC les instal·lacions esportives d’ús col·lectiu, tant de titularitat pública com privada, que hagin estat construïdes específicament per desenvolupar activitats fisicoesportives o que s’hagi realitzat alguna actuació d'adaptació per permetre aquestes pràctiques i que tinguin una voluntat de permanència. “

     Per tant és evident que, el propi Ajuntament, un cop expressi la voluntat de construcció d’un nou pavelló d’esports, pot donar de baixa el pavelló firal com a pavelló d’esports i/o com a instal·lació esportiva, ja que es evident que no hi ha / hauria una voluntat de permanència d’aquesta instal·lació com a esportiva. Aquesta sempre ha estat, si més no per part de qui subscriu aquest article, de ser una solució transitòria (pedaç que denominen alguns) per millorar les condicions dels esportistes de la ciutat, però mai amb una voluntat real de ser la solució definitiva.

    De fet cal tenir en compte que, si es consulten els equipaments de la nostra ciutat segons la secretaria general de l’esport (premeu aquí),  es contemplen totes les instal·lacions on es pot fer pràctica esportiva. De fet hi ha contemplades al efecte les cistelles de basquet dels espais públics com plaça de la sardana, pista margarita vila o 8 de març.

    Repeteixo, qui utilitzi aquest argument per defensar que no es necessari o prioritari la construcció d’un pavelló esportiu nou, ho podrà fer, però mai en funció d’aquest cens o del Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya (PIEC)

4.- QUIN ÉS EL COST. ES ASSUMIBLE PER LA HISENDA MUNICIPAL?

    Aquest és un altre argument que s’ha posat sobre la taula reiteradament. El cost òbviament depèn de diversos factors, i per tant és difícil de valorar en genèric aquesta variable. El principal factor és el tipus de pavelló. Per una ciutat com la Bisbal aconsellen un pav-3, és a dir un pavelló on la pista poliesportiva de més de 1.200 metres quadrats serveix per la pràctica esportiva de basquet, futbol sala i Handbol, graderies, sis vestidors per equips i usuaris i tres més per àrbitres, magatzems etc, Tot plegat uns 2.500 m2. El preu és d’entre 1.5 a dos milions d’euros.

    Al ser una obra plurianual, es pot fer front en diversos exercicis econòmics, el que dilueix la càrrega financera, i són instal·lacions que tenen subvencions per part de la Generalitat a través del Consell Català de l’Esport.

    Si és té en compte que amb l’estructura pressupostària de la legislatura anterior, el nostra Ajuntament tenia una capacitat d’inversió amb recursos propis de prop de 500.000 euros anuals, un romanent de crèdit de prop de tres milions d’euros, i capacitat d’endeutament de cinc milions d’euros, és evident que aquesta obra seria assumible per la Corporació.

    El problema és que amb la nova línia econòmica, que expliquem més endavant, on l’Ajuntament ja enguany incrementa en 800.000 euros els costos generals fixes de personal i de consums, és fa molt difícil preveure aquesta inversió finançada amb recursos propis, o amb préstec (ja que no es disposa de marge de maniobra per retornar-lo).

 5.- SITUACIÓ ACTUAL. POSICIONAMENT DEL GRUP IND.PER LA BISBAL-PSC.

   Si en el programa electoral de les eleccions municipals 2011/2015 ja portàvem la construcció d’un nou pavelló d’esports condicionat a redreçar la situació econòmica i a aprovar un nou pla general d’urbanisme, un cop aconseguides ambdues condicions, en el programa electoral amb el que ens presentàvem a les darreres eleccions municipals de maig del 2015, portàvem com a punt del programa la construcció d’un nou pavelló municipal d’esports. Érem conscients que calia buscar una ubicació entre els espais generats amb el nou planejament, ja que hi havia diverses opcions i models. Fer-ho a la zona esportiva actual o bé en una zona al sector oest o bé al sector sud on ubicar-hi a banda del pavelló la nova zona escolar. Ambdues opcions tenien avantatges i inconvenients, pel que vàrem preparar un programa informàtic per poder fer un procediment participatiu amb vot online (programa per cert que l’actual govern encara no ha utilitzat).

   Per tant, en aquest moment ja es donen les condicions necessàries per fer aquest nou equipament i només cal la voluntat del govern actual de la ciutat. Si mirem els programes electorals dels partits que conformen el govern, ja s’observava que cap d’ells portaven de forma explícita la construcció d’aquest nou pavelló d’esports, el que feia augurar que en els pressupostos municipals no s’hi contemplaria aquesta inversió.

        En el ple de febrer, quan es varen aportar a Ple els pressupostos del 2016, molt tard val a dir-ho, ja vam observar que tot i el canvi de política econòmica del nou Consistori que presentava un pressupost amb un increment d’endeutament de 1.7 milions d’euros per finançar inversions, no hi contemplava cap partida pel nou pavelló d’esports. El fet que per aquest any la capacitat inversora amb recursos propis és únicament de 1.500 euros, i la despesa corrent s’incrementa en 800.000 euros de més anualment, ja ens fa preveure que difícilment a mig termini els futurs exercicis econòmics puguin contemplar aquesta inversió.

     Per tant, tot i no compartir les formes d’alguns membres del club Bisbal bàsquet, personalment i com a grup municipal,si que compartim el fons de les reivindicacions que, de nou, fa aquesta entitat esportiva. El fet que hi hagi molts nens i nenes de la nostra ciutat que no puguin entrenar en condicions, i hagin de fer-ho en els patis de les escoles o del pavelló firal ( i és molt significatiu que el 65% dels entrenaments que realitzi el club ho faci fora del pavelló d’esports) , la categoria aconseguida pel Sènior masculí, i el més important la dignitat i el foment de l’esport que hauria de ser punt clau de qualsevol govern, fan que entenem que es prioritari acabar amb aquest dèficit d’instal·lacions esportives. Cal dignificar la pràctica esportiva de la nostra ciutat i per aquest motiu, el bisbal basquet, i la resta d’entitats esportives usuàries dels pavellons, tindran sempre el nostra recolzament. En el tràmit d’al·legacions al pressupost el nostre grup ho farà avinent. Emplacem a aquestes entitats i a tots els ciutadans /-nes bisbalencs a que presentin al·legacions al pressupost municipal en aquest sentit. Tenim fins el dia 18 de març.